Tomás Friedman: Banalitzant l’educació dels nostres fills. Ara 20140212

Avui dia hi ha massa mares i pares i massa fills que, senzillament, no donen a l’educació el valor que hauria de tenir, i que tampoc s’esforcen per aconseguir treure’n el màxim rendiment, per excel·lir-hi. ¿És aquest el factor clau que explica les desigualtats econòmiques i la pobresa persistent als Estats Units? No. Però segur que forma part de la solució i és un tema que Obama, des de la seva posició privilegiada, no ha aconseguit millorar de manera prou notable en cap aspecte. I si creieu que tot plegat és una exageració, val la pena sentir l’opinió d’alguns professors.

En una carta publicada fa poc al Washington Post, una veterana professora d’arts plàstiques de setè [l’equivalent a 2n d’ESO] de Frederick, a l’estat de Maryland, explicava per què no volia seguir ensenyant. (Va voler mantenir l’anonimat.) Després de queixar-se d’un “currículum superficial, que dóna peu a una mentalitat conformista” dels alumnes, escrivia el següent: “Vaig decidir que, si havia d’ensenyar aquestes ximpleries, almenys les ensenyaria bé. Vaig mantenir les expectatives ben amunt, vaig estructurar les classes, vaig fer un seguiment tutoritzat dels alumnes, vaig donar-los pràctiques extres i vaig intentar que la classe fos divertida. […] Aviat vaig convertir-me en una de les professores preferides dels estudiants, mantenia una comunicació oberta amb els pares i diversos alumnes tenien un nivell d’excel·lent. Aleshores, la directora del centre em va cridar al seu despatx. […] Em va donar una llista amb els noms d’una desena d’estudiants que sempre treien suficients o insuficients. Tenint en compte que jo donava classe a uns 120 alumnes, la ràtio de suspensos estava dins dels percentatges habituals. Cada vegada que ella deia un nom, jo li ensenyava la meva llibreta de notes: no era que traguessin males notes, sinó que no entregaven els deures; és a dir, una falta de responsabilitat. Li vaig ensenyar les meves anotacions, les cartes als pares… Però la directora no deixava de fer-me preguntes. La reunió es pot resumir en dos comentaris de la directora que mai oblidaré i que són la definició perfecta de l’educació pública avui dia: «Els alumnes no poden suspendre» i «Si treuen un suficient o un insuficient, és que no estàs fent tot el possible per ells». Que no estic fent tot el possible per ells? Suposo que el que no estic fent és donar-los les respostes. Als professors se’ls demana mantenir uns nivells impossibles, mentre que als estudiants no se’ls fa responsables de res en la seva pròpia educació”.

Al desembre vaig rebre una carta pràcticament idèntica d’un professor d’institut d’Oregon: “Fins a l’any 1992, cada curs tenia, com a molt, un alumne que no feia res a classe. En una classe dolenta, potser arribava a tenir-ne dos. Avui en tinc 10 o 15. Els nens d’avui dia no són diferents dels d’abans. […] La diferència és que abans, tot i que no volguessin, feien la feina. Avui no. […] Aquesta és una conversa real que vaig tenir amb una alumna que treia molt males notes i que m’explicava, molt sincera: «Ja sé que ets un bon professor però sembla que no t’adonis que, cada nit, m’haig de passar dues hores al Facebook contestant a la gent que m’ha escrit, i rebo més de 4.000 missatges al mòbil cada mes. Com vols que faci tots els deures que ens poses?»”

Ara us podeu fer una idea de per què el secretari d’estat d’Educació Arne Duncan va fer el discurs que va fer a la Cimera Educativa per a Pares Delegats organitzada per la Junta Directiva d’Assessorament Nacional, el dia 13 de gener. Aquest n’és un extracte: “L’any 2009, el president Obama va reunir-se amb el president Lee de Corea del Sud i li va preguntar quin era el repte més gran del país asiàtic en matèria educativa. Sense dubtar-ho gens, el president Lee li va respondre: els pares sud-coreans són «massa exigents». Fins i tot a les famílies més pobres, els pares exigeixen una educació universal per als seus fills, i cada any el govern sud-coreà es gasta milions de dòlars per ensenyar anglès als estudiants de primer curs, perquè els pares no volen esperar fins a segon. […] Tant de bo el repte més gran de l’educació als Estats Units fos aquest: que els pares exigissin escoles excel·lents. Vull fer-vos una pregunta: un nen a Corea del Sud mereix una educació millor que el vostre fill o filla? Si la resposta és que no… aleshores està molt clar el que hem de fer. Perquè ara mateix, Corea del Sud (i uns quants països més) ofereix i també exigeix molt més als seus estudiants, molt més del que s’ofereix i s’exigeix en moltes escoles i districtes nord-americans. Els estudis així ho demostren: en l’educació dels nostres fills i en la seva oportunitat de tenir èxit, així com en les immenses diferències de resultats que hi ha entre els estudiants de diferents procedències. Si volem resoldre aquesta situació, haurem d’alçar la nostra veu i fer que els altres pares s’impliquin en l’educació dels seus fills tant com vosaltres. Pares i mares, teniu el poder de canviar aquest conformisme educatiu a casa vostra. Teniu el poder per exigir més als vostres delegats, i també als vostres fills”.

Duncan també va citar el nou llibre d’Amanda Ripley, The smartest kids in the world, and how they got that way [Els nois més intel·ligents del planeta i com van arribar a ser-ho]: “Com a pares, l’Amanda ens assenyala a vosaltres i a mi: no perquè no estiguem involucrats en les activitats de l’escola sinó perquè, sovint, no ens hi impliquem de la manera que hauríem de fer-ho. Els pares i les mares assistim contents, càmera en mà, als esdeveniments esportius dels nostres fills, però ens presentem a l’escola per protestar per una mala nota. Tal com explica l’Amanda: «Si volem ajudar els nostres fills, com a pares, hem de fer molt més. Hem de canviar les nostres expectatives sobre la feina que han de fer, fins a quin punt s’hi han d’esforçar. I hem de treballar conjuntament amb els professors i amb els delegats de les escoles per exigir més als nostres fills”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s