Tomás Friedman: Banalitzant l’educació dels nostres fills. Ara 20140212

Avui dia hi ha massa mares i pares i massa fills que, senzillament, no donen a l’educació el valor que hauria de tenir, i que tampoc s’esforcen per aconseguir treure’n el màxim rendiment, per excel·lir-hi. ¿És aquest el factor clau que explica les desigualtats econòmiques i la pobresa persistent als Estats Units? No. Però segur que forma part de la solució i és un tema que Obama, des de la seva posició privilegiada, no ha aconseguit millorar de manera prou notable en cap aspecte. I si creieu que tot plegat és una exageració, val la pena sentir l’opinió d’alguns professors.

En una carta publicada fa poc al Washington Post, una veterana professora d’arts plàstiques de setè [l’equivalent a 2n d’ESO] de Frederick, a l’estat de Maryland, explicava per què no volia seguir ensenyant. (Va voler mantenir l’anonimat.) Després de queixar-se d’un “currículum superficial, que dóna peu a una mentalitat conformista” dels alumnes, escrivia el següent: “Vaig decidir que, si havia d’ensenyar aquestes ximpleries, almenys les ensenyaria bé. Vaig mantenir les expectatives ben amunt, vaig estructurar les classes, vaig fer un seguiment tutoritzat dels alumnes, vaig donar-los pràctiques extres i vaig intentar que la classe fos divertida. […] Aviat vaig convertir-me en una de les professores preferides dels estudiants, mantenia una comunicació oberta amb els pares i diversos alumnes tenien un nivell d’excel·lent. Aleshores, la directora del centre em va cridar al seu despatx. […] Em va donar una llista amb els noms d’una desena d’estudiants que sempre treien suficients o insuficients. Tenint en compte que jo donava classe a uns 120 alumnes, la ràtio de suspensos estava dins dels percentatges habituals. Cada vegada que ella deia un nom, jo li ensenyava la meva llibreta de notes: no era que traguessin males notes, sinó que no entregaven els deures; és a dir, una falta de responsabilitat. Li vaig ensenyar les meves anotacions, les cartes als pares… Però la directora no deixava de fer-me preguntes. La reunió es pot resumir en dos comentaris de la directora que mai oblidaré i que són la definició perfecta de l’educació pública avui dia: «Els alumnes no poden suspendre» i «Si treuen un suficient o un insuficient, és que no estàs fent tot el possible per ells». Que no estic fent tot el possible per ells? Suposo que el que no estic fent és donar-los les respostes. Als professors se’ls demana mantenir uns nivells impossibles, mentre que als estudiants no se’ls fa responsables de res en la seva pròpia educació”.

Al desembre vaig rebre una carta pràcticament idèntica d’un professor d’institut d’Oregon: “Fins a l’any 1992, cada curs tenia, com a molt, un alumne que no feia res a classe. En una classe dolenta, potser arribava a tenir-ne dos. Avui en tinc 10 o 15. Els nens d’avui dia no són diferents dels d’abans. […] La diferència és que abans, tot i que no volguessin, feien la feina. Avui no. […] Aquesta és una conversa real que vaig tenir amb una alumna que treia molt males notes i que m’explicava, molt sincera: «Ja sé que ets un bon professor però sembla que no t’adonis que, cada nit, m’haig de passar dues hores al Facebook contestant a la gent que m’ha escrit, i rebo més de 4.000 missatges al mòbil cada mes. Com vols que faci tots els deures que ens poses?»”

Ara us podeu fer una idea de per què el secretari d’estat d’Educació Arne Duncan va fer el discurs que va fer a la Cimera Educativa per a Pares Delegats organitzada per la Junta Directiva d’Assessorament Nacional, el dia 13 de gener. Aquest n’és un extracte: “L’any 2009, el president Obama va reunir-se amb el president Lee de Corea del Sud i li va preguntar quin era el repte més gran del país asiàtic en matèria educativa. Sense dubtar-ho gens, el president Lee li va respondre: els pares sud-coreans són «massa exigents». Fins i tot a les famílies més pobres, els pares exigeixen una educació universal per als seus fills, i cada any el govern sud-coreà es gasta milions de dòlars per ensenyar anglès als estudiants de primer curs, perquè els pares no volen esperar fins a segon. […] Tant de bo el repte més gran de l’educació als Estats Units fos aquest: que els pares exigissin escoles excel·lents. Vull fer-vos una pregunta: un nen a Corea del Sud mereix una educació millor que el vostre fill o filla? Si la resposta és que no… aleshores està molt clar el que hem de fer. Perquè ara mateix, Corea del Sud (i uns quants països més) ofereix i també exigeix molt més als seus estudiants, molt més del que s’ofereix i s’exigeix en moltes escoles i districtes nord-americans. Els estudis així ho demostren: en l’educació dels nostres fills i en la seva oportunitat de tenir èxit, així com en les immenses diferències de resultats que hi ha entre els estudiants de diferents procedències. Si volem resoldre aquesta situació, haurem d’alçar la nostra veu i fer que els altres pares s’impliquin en l’educació dels seus fills tant com vosaltres. Pares i mares, teniu el poder de canviar aquest conformisme educatiu a casa vostra. Teniu el poder per exigir més als vostres delegats, i també als vostres fills”.

Duncan també va citar el nou llibre d’Amanda Ripley, The smartest kids in the world, and how they got that way [Els nois més intel·ligents del planeta i com van arribar a ser-ho]: “Com a pares, l’Amanda ens assenyala a vosaltres i a mi: no perquè no estiguem involucrats en les activitats de l’escola sinó perquè, sovint, no ens hi impliquem de la manera que hauríem de fer-ho. Els pares i les mares assistim contents, càmera en mà, als esdeveniments esportius dels nostres fills, però ens presentem a l’escola per protestar per una mala nota. Tal com explica l’Amanda: «Si volem ajudar els nostres fills, com a pares, hem de fer molt més. Hem de canviar les nostres expectatives sobre la feina que han de fer, fins a quin punt s’hi han d’esforçar. I hem de treballar conjuntament amb els professors i amb els delegats de les escoles per exigir més als nostres fills”.

Entrevista Zygmunt Bauman “Los nuevos ricos se han metido en su castillo y han levantado barricadas”

Ssociólogos

Sonríe feliz cuando encuentra un cenicero en la sala que la Fundación Rafael del Pino ha habilitado para las entrevistas de prensa. Fumador empedernido, tiene su pipa (apagada) a mano durante la conversación, en la que muestra una vitalidad inesperada para sus casi noventa años.

Zygmunt Bauman, durante su visita a Madrid. (Efe)

Zygmunt Bauman, nacido en Polonia en 1925, reside en el Reino Unido desde 1971, donde fue profesor en la Universidad de Leeds, pero fue a partir de los 90 cuando su obra se popularizó, convirtiéndose en el sociólogo de referencia, gracias a aportaciones conceptuales como sociedad líquida. Autor prolífico de éxito tardío, asegura escribir lo mismo que antes, sólo que ahora se lo publican. España le concedió en 2010 el premio Príncipe de Asturias de Humanidades, exaequo con Alain Touraine.

En su último libro publicado en España, ¿La riqueza de unos pocos nos beneficia a todos? (Paidós), Bauman refuta esas tesis populares según las cuales…

View original post 1.128 more words

Las técnicas de manipulación para privatizar la enseñanza

Soy Pública

La privatización de la educación, convertirla en una mercancía más, es el objetivo final de sus “reformas” y “recortes”. Es la agenda oculta con la que pretenden sacar a la luz un nuevo nicho de negocio, el de la educación. No es un plan a corto plazo ni algo que se haya iniciado hace unos pocos años. Llevamos sufriendo ataques y privatizaciones desde hace décadas por parte de los dos partidos mayoritarios y los grupos económicos a los que se someten, con la connivencia, además, de parte de la sociedad.

Si atendemos a lo expuesto por Noam Chomsky sobre las técnicas de manipulación, el primer paso es la estrategia de la distracción; eso es lo que están haciendo precisamente en educación, distraernos con cuestiones menores para que no podamos fijarnos en lo realmente importante, que la educación pública está siendo desvalijada. El Gobierno ha conseguido que muchos…

View original post 128 more words

4 tesis sobre el humanismo

DOMINGO, 2 DE FEBRERO DE 2014

4 tesis sobre el humanismo

Artículo en La Vanguardia de hoy:

El humanismo sólo es útil a quien está dispuesto a combatir la vulgaridad que lleva adherida al alma. Es decir, a quien se preocupa por visualizar la mejor versión de sí mismo. El humanismo no se conforma con entender la democracia como una universal aspiración a la igualdad y propugna una igual aspiración a la excelencia.
La idea de que todo cambia y que, en consecuencia, nuestra concepción de la buena educación también debe cambiar, es un prejuicio antihumanista que da por cierto que la excelencia humana es un asunto de temporada y que existen diferencias irreconciliables entre los hombres. De hecho, la mitificación del cambio ha venido acompañada de la mitificación de la heterogeneidad de lo humano, que postula que puesto que los individuos son diferentes, han de ser educados de manera diferente, olvidando que si bien todos somos, ciertamente, diversos, es porque todos somos hombres. Una república es una proyecto educativo común. Por eso Montesquieu pudo decir que si el principio de la aristocracia es el honor, y el principio de la tiranía es el miedo, el principio de la democracia es la educación común.
Lo civilización es frágil y vulnerable, como el siglo XX se ha encargado de demostrarnos. Nadie nace civilizado. Civilizar significa educar la atención y el apetito. El humanismo tiene por misión ofrecer a los hombres motivos nobles en los que fijar su atención y a los que dirigir su apetito. Sabe –y sólo lo sabe él- que la respuesta a lo que es el hombre no se encuentra en los huesos de Atapuerca, sino en la aspiración del hombre a alcanzar la mejor versión de sí mismo. Por eso es esencial ofrecer a los jóvenes motivos de estudio que trasciendan los huesos de Atapuerca.
Sólo puede considerarse educado el hombre capaz de entender la gran conversación que mantienen entre sí los grandes hombres de nuestra cultura. La cultura occidental es esa conversación que se inició en la aurora de Grecia. No se encuentra en ningún libro, ni en ningún reclinatorio. No hay ningún libro indiscutible en Occidente. Lo único sagrado es el diálogo. Por eso privar a los jóvenes de la posibilidad de acceder a la gran conversación es hacerlos extranjeros de su propia cultura. Para acceder a ella hay que aprender a leer, escribir, hablar, escuchar, comprender y pensar. Y cada una de estas cosas puede muy bien, por sí misma, constituir la tarea de una vida. Si leer a los clásicos se ha vuelto difícil, la culpa no la tienen los clásicos. Nuestras dificultades no nos conceden ningún privilegio.

 

Seligman: ratas y hombres

neurociencia neurocultura

No somos ratas pero los humanos somos muy vulnerables al condicionamiento clásico (E. Kandel)

ratas

Martin Seligman es uno de los psicólogos vivos más influyentes y reconocidos del mundo por sus estudios experimentales sobre el condicionamiento, estudios llevados a cabo con ratas. A pesar de que sus conceptos más importantes proceden de su experimentación con estos animales en la actualidad se dedica a otra cosa: la psicologia positiva.

View original post 1.370 more words